Poesia a Cop d'Ull 2024
Bogart i Bacall a l’Hotel Chelsea - Bogart y Bacall en el Hotel Chelsea
 |
Metro de New York, Maite Jou |
La nit de noces de Bogart i Bacall a l’hotel Chelsea
i tu i jo junts: La Fonda Europa.
Granollers i New York.
Rick, l’antiheroi, fumant la cigarreta a Casablanca,
“un tipus compromès i bona gent, a pesar d’ell mateix”
(diuen els crítics d’Internet).
I tu a Fez, traficant amb botons, potser deixant
que alguna dona marxi, i jo
ballant amb Frank Sinatra
una mica de salsa
al bar Tabú
del carrer Escudillers, encara.
La Ventafocs protagonista de films en blanc
i negre on les pistoles són com els ratolins,
i els grans diàlegs posen el sexe tens.
¿Com és aquest camí de la vida al cinema,
i com hem retornat del cinema a la vida,
tu Bogart i jo Bacall, una mica vellets,
una mica baixets, una mica torçats,
parlant en català,
per viure aquesta màgia, la pel·lícula d’un
amor on allò més bonic és “no dir mots bonics”?
I així reconstruïm els sentiments gastats,
batejant-los de nou. Àustria junta, et gaselo,
t’embotono i et fiero. Dius que enlloc de perdó
ens demanem cabró. Moltes ràncies, proposo.
El sueño eterno no és ni “la son” ni “el somni” etern,
sinó La gran dormida.
To have and not to have, és de traducció fàcil,
però l’experiència, un repte.
Passatge fosc, Cayo Largo. Les guerres,
que triguin a tornar.
Planificar per a tota una vida
cada lustre que passa,
és fa més fàcil. I tanmateix,
cada segon és una nova vida, i una existència,
un seguit infinit de noves vides. Cada persona és
una cèl·lula de la pell d’un gran Déu o una bèstia peluda
o les dos coses. I tu ets una neurona i jo una
dendrita. I mira.
Nova York amb Raimon
(i amb Arnau, Daniel, Melcion i Mary Ann)
You are wellcome! és el que
es diu aquí quan tu
dones les gràcies. I és igual
si ets rus o català, car tot
agraïment és benvingut.
Des de l’Empire State llegim
en sefardí i ens senten els coloms.
Les ales són per ignorar
el vertigen del temps.
Són els éssers petits i les
petites llengües qui han de
desafiar la gravetat i la saviesa
amb ossos buits per dins
com canonades pintades de colors
que condueixen pensaments i penes
de les teulades al riu Est. Del riu Est
a l’Atlàntic, afegirem quelcom als residus
que en suren.
El barret de castor que t’has comprat
et protegeix el front de la incredulitat i,
a Times Square, ets un bolet que estén
milers de fils sota l’asfalt per tocar
lluminàries. (Ell diu que no s’ho creu,
però que és jueu, i tu tampoc t’ho creus,
però ets sintoista.)
Sion és un rei mag allà on els camells
recorden limusines i ens duen des
Whasington Square fins Providència.
Hi ha uns tolls que són miralls, la neu
jeu als racons i els cambrers són pacients
amb l’anglès imperfecte que practiques.
Més pacients que el teu fill adolescent
que no t’ha de donar, ni si en tinguessis,
cap raó. (Ell tampoc no s’ho creu però és protestant).
Refuses l’improperi rabiosament feliç
car trobes casa teva al seient de l’avió, al llit queen size.
Ara gaudiu del luxe d’enfadar-vos
i després perdonar-vos, a recer dels llargs jorns separats.
Ja ho va dir Rodoreda que el futur és la mort, però abans,
la primavera.
Anna Aguilar-Amat
Versos a la presó - Versos en la prisión
 |
| Trobadors, Francesc-J G Rabella |
La cullera ha lliscat tota ella dins de la massa del pastís
i ha desaparegut.
i ha desaparegut.
Puc dir l'estiu o:
les granotes han començat a foradar la nit amb el seu raucar libidinós.
La poesia serveix per poder existir i no tornar-te boig.
La poesia serveix per poder existir i no tornar-te boig.
Fins que l’existència serveix per fer poesia i llavors estàs sol.
La poesia hauria de ser un connector, un guió entre dos mons,
el del seny i el del que es troba al marge del seny, que és força més gran.
el del seny i el del que es troba al marge del seny, que és força més gran.
Avui hem recitat poesies a la presó.
Potser algun intern ha pensat en la poesia com en una mena de
cartílag que unia els ossos de la seva ànima, o tal cop els barrots.
Espero que algun d'ells hagi pensat en escriure una carta a la seva mare.
Però, com que jo els ho he proposat, em sembla poc probable.
cartílag que unia els ossos de la seva ànima, o tal cop els barrots.
Espero que algun d'ells hagi pensat en escriure una carta a la seva mare.
Però, com que jo els ho he proposat, em sembla poc probable.
Espero que ningú vingui a buscar-me per demanar-me ajuda
quan per fi estigui deslliurat.
La poesia no em fa omnipotent. Tampoc no em fa invisible o intocable.
Tot i que de vegades penso que potser sí, que m'hi fa.
La poesia no em fa omnipotent. Tampoc no em fa invisible o intocable.
Tot i que de vegades penso que potser sí, que m'hi fa.
Més sobre la felicitat
A mida que la vida passa
la felicitat canvia de forma.
Primer era un estornell dins
un estol que defecava sobre Roma.
Després semblava un liquen
dins una tassa de cafè i més tard
una Tillandsia aeranthos,
la planta sense arrels,
un clavell d’aire, que viu
penjat d’un arbre o d’un fil del telèfon.
la felicitat canvia de forma.
Primer era un estornell dins
un estol que defecava sobre Roma.
Després semblava un liquen
dins una tassa de cafè i més tard
una Tillandsia aeranthos,
la planta sense arrels,
un clavell d’aire, que viu
penjat d’un arbre o d’un fil del telèfon.
A mida que la vida passa
la felicitat canvia de forma i
avui és com un ou que,
dins d’un ull,
ho pot transformar tot
en un començament.
avui és com un ou que,
dins d’un ull,
ho pot transformar tot
en un començament.
Cada petita cosa és la fi d’una història
i l’inici d’un conte.
I mentre el món es va buidant d’afectes
tu ets un vaixell que s’allunya d’un port
i que s’acosta lentament a un altre.
(Estibadors i prostitutes juguen
timbes de cartes curtes a la taverna rància.)
I mentre el món es va buidant d’afectes
tu ets un vaixell que s’allunya d’un port
i que s’acosta lentament a un altre.
(Estibadors i prostitutes juguen
timbes de cartes curtes a la taverna rància.)
No passes set, ni gana,
car has après a nodrir-te de brisa.
El buit infla la vela de l’essència
quan reeixir o naufragar
no són qüestions que hagin de jutjar els altres.
A mida que la tarda passa
passen totes les tardes
com un núvol de peixos
sota el casc del teu iot.
El buit infla la vela de l’essència
quan reeixir o naufragar
no són qüestions que hagin de jutjar els altres.
A mida que la tarda passa
passen totes les tardes
com un núvol de peixos
sota el casc del teu iot.
I mentre passen versos
el tauró del dilluns
es retarda,
perquè un mot rere un altre
fan el teu moment àlgid
com el gel quan es fon
o com l’aigua quan bull
en què es deté l’augment
de la temperatura.
es retarda,
perquè un mot rere un altre
fan el teu moment àlgid
com el gel quan es fon
o com l’aigua quan bull
en què es deté l’augment
de la temperatura.
A mida que el poema passa
la idea va canviant de forma.
La vida passa a mida, com feta
per un sastre,
i el trajo és dins la màniga.
La vida passa a mida, com feta
per un sastre,
i el trajo és dins la màniga.
De la felicitat que cerques
tu no ets sinó una part:
ets un ull dins d’un ou i dins de l’ou
tens cor, i dins del cor,
un gong
que sona
en la buidor de l’estança on escrius.
ets un ull dins d’un ou i dins de l’ou
tens cor, i dins del cor,
un gong
que sona
en la buidor de l’estança on escrius.
A mida que passa la mort
la vida va canviant de forma.
I és com un gos que et guaita
rere el vidre esperant l’esmorzar.
I després d’esmorzar,
et guaita rere el vidre.
Així és la forma de la felicitat,
a voltes
I és com un gos que et guaita
rere el vidre esperant l’esmorzar.
I després d’esmorzar,
et guaita rere el vidre.
Així és la forma de la felicitat,
a voltes
Anna Aguilar-Amat
Los Escaparates, Los Humanos y Sus Naufragios
 |
| Istambul, Turquia, Maite Jou |
Los humanos
se sientan en la mecedora
a contemplar sus naufragios,
su niñez atormentada,
la incertidumbre de su corazón.
Invierten su tesoro en esperanzas
que guardan en frascos llenos de condimentos.
se sientan en la mecedora
a contemplar sus naufragios,
su niñez atormentada,
la incertidumbre de su corazón.
Invierten su tesoro en esperanzas
que guardan en frascos llenos de condimentos.
Depositan sus recuerdos en doradas cajas
y escriben los nombres de sus amigos
en las semillas que no molieron ni tostaron,
y que nunca fueron pasadas por el sedazo
bajo la ardiente agua que se serviría en la taza de café.
Dejan dormido su barco
y exponen la vida en sus escaparates,
para ahorrar sus suspiros,
sentados en la vieja mecedora.
y escriben los nombres de sus amigos
en las semillas que no molieron ni tostaron,
y que nunca fueron pasadas por el sedazo
bajo la ardiente agua que se serviría en la taza de café.
Dejan dormido su barco
y exponen la vida en sus escaparates,
para ahorrar sus suspiros,
sentados en la vieja mecedora.
Los otros humanos
contemplamos su vida en las vitrinas,
y caminamos sus calles descubriendo sus tristezas,
queriendo comprar algún tesoro escondido,
algún recuerdo atrapado en las cajitas doradas
o un barco dormido.
contemplamos su vida en las vitrinas,
y caminamos sus calles descubriendo sus tristezas,
queriendo comprar algún tesoro escondido,
algún recuerdo atrapado en las cajitas doradas
o un barco dormido.
¿Quién se anima a derribar los escaparates
que nos exhiben en una tienda de miserias?
¿Quién se atreve a comprar un poco de condimento
para volver a sazonar la vida?
¿Quién es capaz de levantar el ancla
para despertar el navío de la imaginación?
¡Alguien que prepare un buen café
para hacer amigos y no dejarlos atrapados en el olvido!
Hoy reparo mi barco, alzo velas,
y te invito a tomar café,
así, tu y yo, quizás podamos ser amigos.
que nos exhiben en una tienda de miserias?
¿Quién se atreve a comprar un poco de condimento
para volver a sazonar la vida?
¿Quién es capaz de levantar el ancla
para despertar el navío de la imaginación?
¡Alguien que prepare un buen café
para hacer amigos y no dejarlos atrapados en el olvido!
Hoy reparo mi barco, alzo velas,
y te invito a tomar café,
así, tu y yo, quizás podamos ser amigos.
Ágatha Ben Gregory
Los niños de la guerra
 |
| Futur, Futuro Francesc-J G Rabella |
Soy yo, la luz que saltó al vasto océano de tu vientre.Soy el átomo que palpitó en el centro de la Tierra.Soy quien respira detrás de ti.
Soy los ojos que buscaron nacer para encontrar tu mirada feliz.
Soy quien llora y gatea alrededor de tus pisadas.
Soy quien sueña con conquistar el espacio porque no tengo miedo.
Soy yo, quien nació en la guerra,
en tu guerra, en nuestra guerra.
Si algo muere en la guerra, que sea la violencia.Si algo muere en la guerra, que sea la violencia.
Si algo muere en la guerra, que sea la violencia.
.stop ,detente ,قف, עצור
Si algo muere en la guerra, que sea la violencia,para que vivan los niños,
para que vivan sus pasos detrás de tus huellas,
para que los niños superen tus pasos,
para que los niños apoyen tus pisadas.
Yo soy el niño, la niña,con una patria, un Dios y un planeta a sus pies.
No soy tu escudo, ni tu excusa, ni tu mancha, ni tu miedo.
Soy la esperanza, tu sonrisa y tu apoyo.
Soy tu nación y tu vecino,
soy tu espalda, y tu mano.
Soy tu voz cuando ya no estés.
Permíteme nacer,
déjame crecer,
ayúdame a vivir con dignidad.
Respétame.
Soy yo, la luz que saltó al vasto océano de tu vientrey te observa por la ventana buscando tu mirada.Ágatha Ben Gregory
Soy los ojos que buscaron nacer para encontrar tu mirada feliz.
Soy quien llora y gatea alrededor de tus pisadas.
Soy quien sueña con conquistar el espacio porque no tengo miedo.
Soy yo, quien nació en la guerra,
en tu guerra, en nuestra guerra.
Si algo muere en la guerra, que sea la violencia.
.stop ,detente ,قف, עצור
para que vivan sus pasos detrás de tus huellas,
para que los niños superen tus pasos,
para que los niños apoyen tus pisadas.
No soy tu escudo, ni tu excusa, ni tu mancha, ni tu miedo.
Soy la esperanza, tu sonrisa y tu apoyo.
Soy tu nación y tu vecino,
soy tu espalda, y tu mano.
Soy tu voz cuando ya no estés.
Permíteme nacer,
déjame crecer,
ayúdame a vivir con dignidad.
Respétame.
L’amistat no mor La amistad no muere
 |
| Vista des de la pensió on s'hostatjava Antonio Machado, Maite Jou |
L’amistat no mor
madura en el revers
de les fondàries
i alimenta l’amor
dels fills dels fills
dels nostres fills.
L’extinció pertany al cosmos
i és sempre aprenentatge.
Món badat
Pensar en la víscera i en la civilització
en els focs creuats de tantes guerres
en ella quan renya, quan jutja, quan sap
quan sentencia
i tombar el cap amunt i palpar la feblesa
i la por que ens tenalla a cara coberta
fins a carregar-s’ho absolutament tot.
Aquesta atzavara cridant
des del silenci verge del desert que ens confronta amb la frescor
és terra ardent com un salm de joventut
que insemina el sòl de roig fins obligar el blau d’aquesta mar a ser marí.
Pugna dels extrems per convertir les veritats en aquestes punxes moribundes
estripades per la febre de qui aspira a la raó, quan ja se sap que només
sobreviurà la flor.
Mare, hem desoït la mar
i hem escollit tenir els fruits de cada cosa a la gleva, en propietat.
Avui, aquest terral fangós que vol ser món
només és un manyoc de punys crispats
pugnant per tot i atresorant el res.
La mesquinesa ens ha prenyat
i ara, parim fam.
Sandra Blanch
Baden boca els innocents No median palabra los inocentes
 |
| Mesh, Francesc-J. G Rabella |
Baden boca els innocents
i dissimulen els culpables
però les bèsties
fa molt temps
que jeuen mortes
a les boques
de cavernes
ancestrals
mentre tu, beat
prens per frecs d’ales subtils
de papallones blanques
el brunzit del moscam.
i dissimulen els culpables
però les bèsties
fa molt temps
que jeuen mortes
a les boques
de cavernes
ancestrals
mentre tu, beat
prens per frecs d’ales subtils
de papallones blanques
el brunzit del moscam.
Invocació
Torneu, Bèsties.
Repobleu-me.
Trepeu-me
entranya amunt
buideu-me el cap
i doblegueu-me aquesta fe
implacable en la matèria.
Per salvar-me
només em queda
el vostre crit de guerra.
Torneu, Bèsties.
Repobleu-me.
Trepeu-me
entranya amunt
buideu-me el cap
i doblegueu-me aquesta fe
implacable en la matèria.
Per salvar-me
només em queda
el vostre crit de guerra.
Quant soroll la intimitat que no tenim
ofegant-se en aquest mar que ens desentén
en un idioma estrany.
Que farsants els replecs de les marees
obrint vasos comunicants, si després
tornem a fingir que som peixos i que mai
ens ha ferit un ham.
ofegant-se en aquest mar que ens desentén
en un idioma estrany.
Que farsants els replecs de les marees
obrint vasos comunicants, si després
tornem a fingir que som peixos i que mai
ens ha ferit un ham.
Ens corona una bellesa estranya d’antenes, verandes i formigó.
Sostre urbà estimbant-se allà lluny
en un recordatori de la mar.
Per sota vides ben endreçades, en lleixes pulcres
com de supermercat.
Cada dia és tan semblant.
I van passant ocells que no sabem ni anomenar.
Sostre urbà estimbant-se allà lluny
en un recordatori de la mar.
Per sota vides ben endreçades, en lleixes pulcres
com de supermercat.
Cada dia és tan semblant.
I van passant ocells que no sabem ni anomenar.
Sandra Blanch
El ojo del deseo y la destrucción
 |
| Jardí familiar de Paul Zezane, Maite Jou |
Era una tarde de cristales de aire blanco,
un palacio transparente de verano.
El árbol envuelto en llamas resplandecía
y levantaba su cabeza con dulzura.
El ojo carnicero acechaba a su presa.
Mudo y absorto, concentrado.
Se acerca.
Hay unas alas que al tocarlas se rompen.
Son trocitos del corazón de la víctima,
que nunca volverá a ser latido de alegría.
Nuestros nombres caen
ante la pupila carnicera
que todo lo destroza.
Los negros pájaros del adiós alzan el vuelo,
y dibujan en el cielo la corona de la muerte.
Blanca Estela Domínguez
Sórdido Eros de hotel de paso
 |
| Toyo Ito Suites, Francesc J G Rabella |
Sórdido Eros de hotel de paso,
te hice rey, te he matado.
Sin lectura psicoanalítica
te expulso de mí.
Hoy hace muchos años que te amo, pero
el imperio de la carne contrae sus fronteras
y no deja paso a tu fantasma perezoso
que quiere comer los frutos del deseo
en el jardín de mi tarde húmeda.
Blanca Estela Domínguez (del libro “Amagatall”, Ediciones Monosílabo. 2018. México)
Libera lo invisible
 |
| Riu Tigris, Ruta de la Seda, Maite Jou |
En el río
aún los vestigios.
Es otra música el comienzo de los pasos,
adivinar el peso del cuerpo
sobre la tierra madre.
¿Qué viniste a buscar?
¿Acaso tiene nombre la búsqueda?
El agua conquista la senda del tiempo,
en esta ladera de la primera mirada
nada tiene nombre propio,
consistencia de historia,
raíz de misterio.
¿Es preferible rendirse al cansancio,
cerrar las páginas donde se escribe olvido?
Sólo arena roja que avienta las ruedas,
por un momento conciencia de huella.
¿Qué luz única aguardan los ojos,
comprende el aire,
ora en la piedra?
¿Dónde el lenguaje de las señales?
En el principio un nombre,
un sueño de vocales y sílabas,
un reflejo que hiere la superficie del instinto
en diálogo con los labios,
una tormenta desbocada.
En el principio un nombre,
un sueño de vocales y sílabas,
un reflejo que hiere la superficie del instinto
en diálogo con los labios,
una tormenta desbocada.
Las imágenes nacen y confunden,
sólo el engaño de la nada,
la verdad oculta en un rostro fingido.Ahora
lo descubres en compañía de otros
que hablan de sí mismos.Me someto a la huida de los sentidos,
cierro los ojos por un instante infinitos.
No hay argumento
para lo oculto innombrable:
libera lo invisible.
sólo el engaño de la nada,
la verdad oculta en un rostro fingido.Ahora
lo descubres en compañía de otros
que hablan de sí mismos.Me someto a la huida de los sentidos,
cierro los ojos por un instante infinitos.
No hay argumento
para lo oculto innombrable:
libera lo invisible.
Pedro Enríquez
La conciencia de los elegidos
 |
| Jema-el-Fnaa, Marrakesch, Francesc J G Rabella |
Un instante es el tiempo,
luz en las celosías,
su eco de siglos,
las palabras
y sus rostros envejecidos.
luz en las celosías,
su eco de siglos,
las palabras
y sus rostros envejecidos.
No lo sabes,
ciudad de la fruta y del azúcar,
de la sabiduría
paciente de los dátiles.
ciudad de la fruta y del azúcar,
de la sabiduría
paciente de los dátiles.
Una cigüeña anida en los campanarios,
eleva sus alas,
murmullo de mar,
oración de bereberes
en la noche de los mitos,
hilo a hilo de alfombras
donde descansan los signos
del lenguaje.
eleva sus alas,
murmullo de mar,
oración de bereberes
en la noche de los mitos,
hilo a hilo de alfombras
donde descansan los signos
del lenguaje.
Lo sabes
en la voz de los sin voces,
en los cimientos del poema
donde el arte edifica un oasis,
ahora bebo,
tomo aliento
para la huida de los espejismos,
su esencia de hueco,
almenas para el encuentro.
en la voz de los sin voces,
en los cimientos del poema
donde el arte edifica un oasis,
ahora bebo,
tomo aliento
para la huida de los espejismos,
su esencia de hueco,
almenas para el encuentro.
Me adentro en la conciencia del infinito.
Esta es la casa:
el canto del almuédano
nacido en el misterio de todos los desiertos.
Esta es la casa:
el canto del almuédano
nacido en el misterio de todos los desiertos.
Pedro Enríquez
Empaitar paraules Perseguir palabras
 |
| La Sènia, Maite Jou |
Aquesta nit he sortit a empaitar paraules
He sortit a buscar les paraules
penjades en els fanals apagats,
escrites a la roba estesa,
en els nius de les orenetes,
a les façanes ocupades.
Aquesta nit he sortit a empaitar paraules
i m'he trobat amb un borratxo,
assegut en un banc de la plaça,
el cap entre les mans i remugant.
per no destorbar el somni de ningú.
Aquesta nit he sortit a empaitar paraules
mentre el meu poble dormia absent.
He anat anat per les taulades, de puntetes,
No vol tornar a casa, li fa por tornar,
ningú l'espera i la foscor és massa freda.
Hem parlat una estona: la vida, l'amor...
tot el que faria que no s'emborratxés,
i me n'he emportat ... paraules.
Aquesta nit he sortit a empaitar paraules.
I m'he trobat, pel carrer, a tots a qui
els hi espanta la nit i la soledat
Hem parlat una estona: l'amor, la vida...
totes aquelles coses que el món,
i tots nosaltres, els hi hem negat.
I m'he emportat ... paraules.
Aquesta nit he sortit a buscar paraules
perles taulades, de puntetes,
per escriure un poema a trenc d'alba.
Joan Mauri Candelich
Poema
 |
| Ventura, Francesc-J G Rabella |
Lentament s’esmuny el dia entre
les primeres flors de l’ametller.
Les passes ingràvides baixen
l’escala de marbre rosa
i barana de sapel·li.
La porta del carrer et barra el pas
tancada amb set voltes de clau,
mentre dos desconeguts
es juguen el futur al set i mig
amb les cartes marcades
i miren mentre et treus
els guants blancs
i el barret de palla.
A l’armari has deixat
el retrat de casament dels pares
i cremant-se a la llar de foc
de petit als Reis Mags.
Quarts de nou
tanques d’un cop la porta.
No mires enrere.
Et crema el silenci
de la seva mirada.
Divendres nit
travesses el carrer.
No mires enrere.
Et crema la fredor
de la seva mirada.
Els teus peus nus trepitgen
les llambordes humides
amb les llàgrimes que
cauen dels balcons oberts.
Divendres nit,
quarts de nou,
deixes la porta mig oberta
i penses que has de tornar
perquè has deixat penjats
a l’armari de l’habitació dels avis
tots els somnis d’infantesa.
Joan Mauri Candelich
Sesimbra
 |
| Sesimbra, Portugal. Maite Jou |
¿Qué hay al Otro Lado sino un mar manchado de música?
¿Qué hay detrás de un nombre sino sombra y desconcierto?
Veo una figura hundida en tierra tras el ojo verde de Buñuel
Veo el duende de Hoffmann tirando arena a la pupila de los ojos
Veo el perro de Goya, agonizando entre Esta Parte y Aquella Parte
Veo la túnica de Wyoming-Negra rota en mi propio incendio.
Jaime D. Parra
Seguiremos jugando a viviros, a moriros, a permaneceros (Job)
 |
| Autoretrat Viciat. Francesc J. G Rabella |
¿Y tú lo afirmas como un dios demente en un espejo que te mira?
¿Y tú lo tinteas, clown de arlequín,
sobre un ajedrez de cementerio?
Te adoro, Lautréamont, y esta noche
dormiré en los huesos de Lowecraft.
Te adoro, Nerval, y enviaré de Jung los canes
el color de tu suicidio a inspeccionar.
Te adoro, Rodolfo Hinostroza,
y no cantaré de ningún césar el poder.
Escupiré contra la noche y el día, estúpido Job.
¿Y tú lo tinteas, clown de arlequín,
sobre un ajedrez de cementerio?
Te adoro, Lautréamont, y esta noche
dormiré en los huesos de Lowecraft.
Te adoro, Nerval, y enviaré de Jung los canes
el color de tu suicidio a inspeccionar.
Te adoro, Rodolfo Hinostroza,
y no cantaré de ningún césar el poder.
Escupiré contra la noche y el día, estúpido Job.
Jaime D Parra
Puente
 |
| Eslovènia, Maite Jou |
Un puente es la vida.
Espacio aereo sobre el precipicio
para cambiar el lugar del alma
y situarte en otro mundo
de rayos de luz torturada
y aires profundos
que que rodean y acarician las entrañas.
Grietas que agudizan el pensamiento
y esconden los misterios profundos
de esta naturaleza
en la que habitamos
y vamos arrastrando
nuestra alma peregrina.
Sensación de estar
por encima de la oscuridad
y caminos sobre el vértigo
acompañado por el temblor
temeroso de cambiar
los latidos y los anhelos
por ámbitos desconocidos.
Temblor sobre el abismo insondable y oscuro
que nos devorará alejándonos del color vívido
y nos absorberá en el profundo
negro del fondo sin aire y sin aliento.
José Luis Ruiz Castillo
Transparentes vidrios
 |
| Imatge o Realitat, Francesc J G Rabella |
Mirar el panorama a través de los tranparentes vidrios.
El ámbito externo con movimiento y vida.
La concatenación del exterior
con el interior.
Los ojos ávidos encerrados
dentro del espacio transparente
y dentro de las coordenadas
del cercado con vistas
al infinito exterior
y con el aliento
enrejado y los ojos abiertos.
Hay existencias protegidas
por transparencias
infranqueables
que nadie sabe
si protegen o encarcelan.
Si aprisionan
o cuidan de la vida.
José Luis Ruiz Castillo
Els Llums del Seu Trajecte Las luces de su trayecto
 |
| Vyšehrad , Praga. Maite Jou |
Llarg ha estat fins aquí el camí.
I ara a ella, la veiem, petita,
amb el cap cot que li fa d´escenari
on s´encenen els llums del seu trajecte,
abans dels de la seva última funció.
La primavera, al cos acabat d´estrenar,
li regala la somrient tendresa
i quan ella comença a anar sola li cuida
els brots perquè esclatin de dubtes
en els revolts de l´adolescència.
Fulles que escampen l´esperança
en ser regades amb tonalitats
brillants de plenitud però, també,
de tant en tant, esmorteïdes
per la sequia dels estius més tòrrids.
Enmig dels brogits tardorencs
és llavors quan, en el tercer acte,
els seus records li cruixen abraçats
als cossos dels camps i muntanyes
cicatritzats sense miraments per l´asfalt.
I ara la descobrim aquí, petita,
asseguda en una pedra del camí,
enmig la protecció dels arbres
mirant dins del seu cap l´escenari
vers el retallat infinit.
Infinit on potser no li és tan dolç
com el del mar on naufragava Leopardi,
ni té la immensitat vertiginosa
del personatge sobre el mar de núvols
amb què s´emmirallà Friedrich.
Ara, ella, ha arribat fins aquí,
i en l´escenari del seu cap,
folrat de fulles mortes,
no hi apareix desafiador el futur
sinó la glaçada nuesa de l´enigma.
Just després de l´instant de foscor,
on, en el quart acte, al final del seu trajecte,
amb les estacions que l´han fet viure,
el sí o el no se li obrirà sense anestèsia
amb la llum de l´última escena.
Tònia Passola
Carta
 |
| Cartes per a ningú, Cartas para nadie Francesc J G Rabella |
En un sobre, en un plec,
he ficat les il·lusions,
any rere any, una
rere l´altre, guardades.
No ha estat potser inconscient
que hi faltés la més important.
La carta ha estat tirada
en una bústia ja sempre
més, per a mi,
tancada.
Tònia Passola
 |
| Formentera, Maite Jou |
aranyes, teixeixen els camins de l’aigua-roca, l’escriptura que els humans dels
asteroides i les extincions aprenen a llegir.
Barques i manuscrits s’aixequen abruptes des del blau de l’origen bacterià i el mar dels
llavis convoca la bruixeria dels ulls de pop per canviar els colors de la droga pura.
Àngels nerviosos dels paradigmes anhelats fan corrua de les sargantanes del bronze
llepant els ditets de les bèsties confiades.
Mariners trapelles amb pedres gegants imiten la mediterrània “enganyifera”.
Púnics idolàtrics de fona precisa, han deixat espai a turistes peluts, però el mar de
Tetis, sempre nostre, recorda els desitjos dels pobles que de segle en segle es tornen
peixos esglaiats per la lluminosa i seva blanca mort que vola per sobre les salines i de
far en far, s’enamora dels rems més flairats.
Joan Vinuesa
 |
| Llambordes, Francesc J G Rabella |
de maig.
Els burgesos no ho entenen, les ideologies no sempre fan miracles.
Fins que els carrers no estiguin tamisats amb plaques collades i sense asfalt, els tristos
martells automàtics eixordaran als nens que fingim no ser.
Sempre ens quedaran els reflexes del més enllà, les imatges que el mirall de Narcís
col.lecciona.
La vídua del xipolleig i els ànecs busquen l’armari on es guarden els sinuosos. Quin
reflex serà el de la cara invertida? Com ho farem per distreure’ns després de la pluja
invisible dels encontorns?
Trepitja fort “Carai Bernat” que la terra és plena de forats que s’omplen amb l’aigua
perenne dels pous de glaç.
Com viurem sense beure de l’aigua que els imprecisos ens llencen sobre la pell dels
ulls?
El reflex de la pedra mal tallada està llançat, la faç riu amb nosaltres.
El que sembla és el que algú des de la talaia dels sentits brúfols escatima pel simple fet
de jugar.
Les pedres són de tots, l’aigua bessa, en aquest joc ningú hi perd.
Pedra, pluja, aigua-roca, mància sacra...
Tots ens mullen, no cal bregar.
El que es mira és el que es veu.
Joan Vinuesa